En la secció "Enraonem" del número 119 de la revista municipal el Celrè, Carles Serra enraona amb Domingo Sánchez Machín de Palol d'Onyar, a qui gairebé tothom coneix com a Rupe.

Al llarg d'aquesta conversa en Rupe explica diferents anècdotes viscudes, des dels seus orígens a Talavera de la Reina, fins a arribar a Girona i, posteriorment, a Palol d'Onyar.

Et convidem a llegir sencer aquest artícle que, a causa d'una incidència en la fase de disseny de la revista municipal, no s'ha publicat amb el seu text original.

T'agrada el nou format?

Ens agradaria que ens fessis arribar la teva opinió a través del següent formulari.

En Rupe de Palol

            Encara que en els seus documents hi posi Domingo Sánchez Machín, gairebé tothom el coneix com a Rupe. Un sobrenom que li ve de ben petit, d’acabat de batejar, allà a Talavera de la Reina, la ciutat castellanomanxega on va néixer aviat farà noranta-tres anys. Eren temps difícils, al bell mig de la infantesa va esclatar la guerra, a l’escola només hi va poder anar quatre anys -el temps suficient per aprendre el més bàsic i important- i als catorze ja es va posar a treballar. El seu oncle era el mestre d’obres de l’Ajuntament de Talavera i ell va entrar-hi d’aprenent de paleta. En Rupe té una memòria prodigiosa -com em demostra al llarg de la conversa amb dades precises i noms concrets- i encara més si es tracta de recordar persones que li han marcat la vida. Un exemple seria l’oficial que li va assignar el seu oncle perquè l’ensenyés, «se llamaba Pascual Roca» em diu sense dubtar ni un moment.

            La feina de paleta li agradava però a l’ajuntament pagaven poc i costava d’arribar a final de mes. Aleshores, un altre talaverí que s’havia establert a Girona li va assegurar que aquí, de feina en el ram de la construcció, n’hi havia molta i estava ben pagada. Després de rumiar-s’ho una mica, ell i l’Isidro, el seu germà, van decidir de venir a provar sort. D’això ja en fa seixanta anys. Tanmateix, amb l’arribada tan galdosa que van tenir, qui hagués dit aleshores que hi acabarien fent arrels. Aquell veí de Talavera els va dur a Blanes i, un cop allà, van entrar tots tres a un bar i els va dir que l’esperessin un moment que de seguida tornava... encara és l’hora que ho ha de fer. Però bé diuen que sempre que es tanca una porta es sol obrir una finestra; el cambrer del bar els hi va presentar dos paletes de Girona que treballaven allà a prop i, a través d’ells, van aconseguir feina. La primera obra on van anar va ser a l’escola Annexa -l’edifici on actualment hi ha les facultats d’Infermeria i de Medicina de la UdG-, «estuvimos casi desde los cimientos hasta el final» em precisa.

            I, quan estaven a punt d’acabar les obres, van saber aprofitar una d’aquelles oportunitats que et presenta la vida. Com que, després de més de mig any, ja tenien clar d’establir-se aquí els quedava pendent tornar a Talavera a buscar les esposes i els fills. En el seu cas els tres vailets grans i la Micaela Morales, «tenía 14 años cuando me hice novio de ella, la única que he tenido” afirma satisfet de tota una vida compartida. Per aquelles dates va arribar a l’Annexa un camió a portar els pupitres i ells es van fixar que duia matrícula de Madrid. Van decidir de preguntar al xofer si tornava cap a la capital i si els podia dur, i, com que hi va accedir de bon grat, van poder-se estalviar bona part dels bitllets del tren de l’anada.

            Un cop van ser tots a Girona, es van instal·lar una temporada en una casa del carrer Antic Roca en què la propietària, una dona gran, en llogava les habitacions. Allà hi va conèixer en Rafael Calero, amb qui acabarien sent veïns més endavant. No s’hi van estar gaire temps perquè el guarda d’una obra els va informar d’una casa, a Palol, que els hi podrien llogar i on podrien cabre-hi les dues famílies. S’hi havien de fer algunes reformes abans d’entrar-hi però d’això ja se’n van encarregar els dos germans. Era un poble ben diferent al d’ara, sense cap carrer asfaltat ni xarxa d’aigua potable. A Palol, tanmateix, s’hi estava bé i al cap d’un temps van llogar-hi una altra casa, només per a ell, la Micaela i la seva mainada. Això no obstant va arribar un moment que, amb vuit fills, la família havia crescut tant que costava cabre-hi i van decidir comprar aquesta on encara resideix. No era pas tan gran com haguessin volgut però tenia espai per ampliar-la i ell ofici per fer-ho. Avui, assegut en el menjador, m’explica amb orgull de paleta tot el que hi va anar construint -la cuina, una habitació, la cambra de bany, la terrassa, envans d’aïllament...-.

            Un ofici, el de paleta, que sempre li ha agradat i que el va dur a treballar per força empreses diferents, «he trabajado en muchas, entonces, a la que sabías de una que te pagaba más te ibas». Eren aquells anys seixanta en què les penúries de la postguerra començaven a quedar enrere i es construïa arreu, blocs de pisos a les ciutats, xalets i hotels a la costa, serveis públics com escoles i hospitals... i si acabaves la feina en una obra podies anar-ne a demanar a la del costat o a la de davant. Més endavant, va passar una època en què s’hi dedicava els set dies de la setmana ja que els dissabtes i diumenges, amb el seu germà, se n’anaven a fer reformes als xalets del Puig d’en Vinyoles, a Sant Mateu de Montnegre. I, persona jovial com és, em fa broma d’aquells farts de treballar d’aleshores, «cuando llegaba a casa me tenían que enseñar una foto de los críos porque no los conocía, me iba que estaban dormidos y regresaba que ya estaban acostados”.

            D’energia en tenia per donar i per vendre però, quan ja havia entrat a la cinquantena, la vida li va donar un tomb inesperat. Un dia com qualsevol altre, en tornar de treballar, va notar que li costava de caminar, com si hagués d’arrossegar la cama esquerra. Els seus fills el van dur a l’hospital Trueta i allà li van diagnosticar una embòlia. Li va tocar, doncs, d’aprendre a caminar amb crosses però, home voluntariós com és, no li recava de fer-hi unes bones caminades. A tall d’exemple m’explica que molts de dies se n’anava fins al castell i, un cop allà, s’asseia a descansar als escalons de l’església. Si era dilluns gairebé segur que es trobava amb el fill d’en Nissu que anava a apagar els llums del temple que, com era habitual, el mossèn s’havia deixat encesos el dia abans en acabar la missa. Ara, en canvi, alterna el caminador a dins de casa i la cadira de rodes amb motor elèctric quan surt a voltar pel poble. D’aquestes passejades, li sap greu que, en haver anat perdent visió, a vegades no distingeix bé la gent que es troba i, sobretot, li empipa la manca de civisme d’alguns veïns que aparquen el cotxe amb una roda damunt de la vorera i l’obliguen a haver de circular pel mig del carrer.

            Són les dues úniques queixes que m’ha deixat anar en una hora ben bona de conversa, i mira que hem repassat més de noranta anys de vida. De ben segur que hi fa el seu tarannà positiu i animós però també el saber-se sempre ben acompanyat, que de fills, filles, nétes i néts sempre n’hi ha un o altra que té una estona per passar a visitar-los a ell i a la Micaela. I que per molts anys ho puguin continuar fent, Rupe.

Esperem que gaudeixis del nou El Celrè!

Si encara no el tens a casa, consulta'l aquí!